Què és l'osteopatia
L’osteopatia és un procediment terapèutic basat en la teràpia manual, que contempla el cos de manera holística, com una unitat on totes les parts s’interrelacionen i treballen conjuntament.
L’osteopatia a través del coneixement de l’anatomia i fisiologia del cos humà, busca l’origen del problema que refereix el pacient, fent una actuació enfocada al cos i la persona, no al símptoma exclusivament. Basant-se en els principis descrits a continuació, l’enfocament serà promoure la salut, els mecanismes reparadors i autoreguladors inherents del cos, tenint present el motiu de consulta i la seva millora.
Principis osteopàtics
El cos és i funciona com una unitat
El cos humà funciona com un tot, unit i integrat, el conformen moltes estructures, parts i teixits diferents, cada un d’ells té la seva pròpia funció individual en el cos i cal que tingui un bon funcionament, però totes les parts estan interrelaciones i influeixen les unes en les altres.
Per un bon funcionament local o global sempre cal tenir present tot el conjunt i com cada part està integrada i forma part del tot, només així es restableix la salut d’aquella part local o global de manera íntegra. S’entén a l’individu com cos, ment i ànima, formant tot el conjunt.
L’estructura governa la funció i viceversa
Les diferents estructures del cos, en funció de si es mouen correctament i estan ben equilibrades, tindran un efecte directe en la funció dels teixits, vísceres o òrgans del voltant, de manera inversa, si una víscera / òrgan o teixit té un desequilibri alterarà de manera adaptativa les estructures del voltant. Per exemple un tòrax amb cifosi dorsal augmentada pot fer que el pulmó no pugui expandir-se del tot i no oxigenar bé els teixits o un trastorn digestiu en l’estómac pot comportar una postura tancada anteriorment com a mecanisme de protecció i causar mal d’esquena a causa d’aquesta posició.
Per això l’osteòpata ha de tenir en compte tot l’historial mèdic del pacient per entendre el conjunt del cos i l’origen dels motius de consulta.
El cos té mecanismes propis d'autoregulació i homeòstasi
En el cos existeixen nombrosos mecanismes de tipus neuronal, hormonal, vascular, etc. a partir dels quals el cos pot regular les seves funcions de manera automàtica. El nostre cos està constantment fent ús dels mecanismes reguladors, d’adaptació i reequilibri en el dia a dia, ja sigui mitjançant hormones, el sistema nerviós, musculoesquelètic o d’altres, en el moment en què no aconsegueix aquesta autoregulació apareix la disfunció, malaltia o desequilibri de l’estructura/ funció. L’osteòpata busca potenciar la salut i que aquests mecanismes reguladors funcionin de manera òptima, per tal que el propi cos del pacient repari i reequilibri la zona afectada, amb els seus mecanismes inherents.
El principi de l’artèria
Es considera vital pel bon funcionament de l’organisme una bona vascularització en l’àmbit de tots els teixits i estructures, per tal que hi hagi una bona aportació de nutrients i oxigen a tot el sistema. És també una via important de comunicació entre els sistemes del cos (hormonal, nerviós, digestiu…). De la mateixa manera, el retorn venós i tot el sistema limfàtic tenen un rol important per tal d’eliminar i drenar els desfets metabòlics que es produeixen en els intercanvis cel·lulars. Tota la circulació limfàtica tindrà un paper principal en la salut del cos, no només com a via de drenatge sinó també com a via de transport i coordinació del sistema immunitari. Tot el rol vascular és present en la visió osteopàtica.
Com és una sessió d'osteopatia
En una primera sessió d’osteopatia
Es demana les dades principals identificatives, després el motiu de consulta i la història clínica, antecedents mèdics, malalties, hàbits de salut i alimentació.
Després de la recollida de dades es fa l’exploració i tractament, sempre es valora tot el cos independentment de la zona del motiu de consulta.
Les tècniques de tractament són subtils i adadptades al moment de cada persona, no són doloroses.
Si es considera necessari es farà recomanació d’exercicis o estiraments per ajudar al procés de millora.
Història de l'osteopatia
El precursor de l’osteopatia va ser l’americà Andrew Taylor Still.
Orígens
Andrew Taylor Still va néixer el 1828 a Virgínia. Era fill d’un pastor metodista, que exercia de metge i granger. Va seguir els seus passos estudiant medicina, tot i que també va estudiar enginyeria. Va destacar pel seu esperit curiós, alhora mecanicista, racionalista i analògic. Molt ràpidament es va trobar enfrontat amb els límits de la medicina del seu temps.
Al final de la guerra de Secessió, una epidèmia de meningitis va matar tres dels seus fills, produint una profunda empremta en ell que el va portar a buscar una nova medicina més d’acord amb les lleis de la natura.
A partir de 1874, Still comença a exercir una medicina basada en l’enfocament manual que va denominar «osteopatia». El principi fonamental el va resumir en una frase «l’estructura governa la funció». El seu plantejament es basava en afavorir la correcció de l’estructura òssia per aconseguir una millora posterior de la funció orgànica. Segons les seves pròpies paraules: «l’anatomia és el primer, l’últim, i està sempre present».
Les noves tècniques i la primera escola d'osteopatia
Les noves tècniques que ell mateix va desenvolupar li van suposar un gran èxit. Van atraure un gran nombre de pacients i Still va passar a ser un personatge molt conegut en la seva època. Davant el ràpid increment de pacients i la creixent demanda de tractaments, decidí finalment transmetre els seus ensenyaments per donar cobertura assistencial a major nombre de malalts. L’ajudà en aquest procés el Dr. W. Smith, un especialista en cirurgia que després de sentir parlar dels resultats de Still, va voler conèixer en persona les seves tècniques de tractament.
El 1892 funden finalment la primera escola d’osteopatia a Kirksville, American School of Osteopathy (en l’actualitat Kirksville College of Osteopathic Medicine).
Del 1892 al 1900 el moviment osteopàtic assoleix una importància considerable. A finals del segle XIX, A.T.Still es retira de l’ensenyament publicant quatre llibres.
El 12 de desembre de 1917, Still mor als 89 anys.
L’evolució de l’Osteopatia i la seva arribada a Europa
Finals del segle XIX a Europa
Des de l’inici del segle XX fins a la meitat del mateix, hi va haver una tendència cap a l’objectivitat i el racionalisme en el camp de l’osteopatia; al qual van contribuir sens dubte el mateix Littlejohn i l’aparició de la figura de Harrison Fryette amb els seus estudis sobre la mecànica vertebral. D’aquesta manera, la major part dels tractaments en l’època es van basar en tècniques de manipulació directa o de thrust.
El període entre 1950 i 1975 aproximadament, produeix grans canvis en la visió que fins aleshores es tenia de l’ osteopatia. Això va ser a causa del desenvolupament de nous enfocaments i l’aparició dels tractaments cranials i funcionals. A això van contribuir sens dubte figures com W.G.Sutherland amb la seva revolucionària visió de l’aplicació de l’osteopatia en el camp cranial. El seu treball va ser continuat entre d’altres per H. Magoun, V. Frymann i Anne Wales i tal vegada representi la major evolució de l’osteopatia des dels temps d’A.T. Still.
Nous enfocaments de l'osteopatia
Destaquen també en aquest període: C.H. Bowles i H.V. Hoover amb la seva evolució cap a les tècniques funcionals; T.J. Ruddy i F. Mitchell amb les seves Tècniques d’ Energia Muscular; L.H. Jones amb les seves maniobres de Tensió-Contratensió, o Jean Pierre Barral que va centrar la seva atenció en el desenvolupament de les manipulacions viscerals. El 1960 es va fundar la European School of Osteopathy (ESO), servint com a base per al desenvolupament de noves escoles a tot Europa.
En l’actualitat, hi ha una tendència de retorn cap a l’origen holístic de l’osteopatia (aparentment en consonància amb la concepció inicial per part de Still), donant-se igual èmfasi a aspectes dinàmics estructurals/funcionals i funcionals/estructurals tant des del punt de vista del diagnòstic com de la tècnica.
D’aquesta manera, cada tipus d’aproximació al tractament s’ha desenvolupat en la recerca d’elements més subtils i precisos per tractar lesions concretes; el que implica, que a dia d’avui, l’osteòpata disposi d’una gran quantitat de tècniques per poder adaptar-se a cada pacient en particular.
